Rossana Zaera (Castelló de la Plana, 1959)

Zaera treballa sobre la memòria com ella mateixa ens explica: “És veritat que prenc la meua pròpia memòria i la meua experiència vital com a punt de partida, però els temes que tracte són universals. En parlar de la memòria parle d’aquella memòria en la qual tots poden reconéixer-se, perquè en totes les vides hi ha dolor, sofriment, soledat, amor i mort.” I per a això, se serveix d’objectes i elements del passat, però que d’una forma o l’altra han format part de la seua vida; un recorregut que traça a través de la seua trajectòria artística que, professionalment, podríem dir que comença amb la seua sèrie Viure (1997), punt d’inflexió en la seua carrera, a la qual li segueixen moltes més. Filòsofa, artista plàstica, dissenyadora gràfica o gestora cultural, són algunes de les facetes que trobem en Rossana Zaera, però abans de res, es tracta d’un ésser humà, una dona que experimenta i acumula records que cobren vida a través de sabates, de caixes, d’instruments quirúrgics o de brodats, que reflecteixen el seu propi món interior, un món que comparteix mitjançant les seues obres i, sobretot, amb tallers que ofereix a tot aquell que estiga disposat a voler escoltar-se i aprendre.

Enamorada de la bellesa, de la vida i la poètica que aquesta tanca, Zaera no dubta a embarcar-se en diferents projectes, documentals, llibres d’artista i fins i tot escriure i il·lustrar un conte infantil al costat del seu fill Miguel, “Tiburones de agua dulce”. Detallista, cuida minuciosament les seues presentacions i quan la deixen dissenya i maqueta les seues publicacions com a autora. És, sense dubte, una artista multidisciplinària.

De manera sorprenent, Zaera ens trasllada a un altre temps, un temps que rescata i manipula fins a transformar-lo en una obra artística. Juga amb la percepció, amb les paraules, les imatges i les emocions que l’envolten en el seu dia a dia. Potser per això destaca la delicadesa amb la qual tracta temes tan profunds com el sofriment, la mort o la malaltia que, inevitablement, hem d’afrontar i ens acompanyen al llarg de la nostra existència. Al mateix temps, construeix un conte, ens narra una història, la seua història; ja siga mitjançant papers de periòdic o objectes. Utilitza el que creu necessari en cada cas, és a dir, el que considera oportú per a comunicar-se millor, ja siga escrivint poemes, muntant instal·lacions, pintant o modelant. El que denota la necessitat constant de relacionar-se amb els i les altres, mostrar la seua ‘jo’ més íntima mitjançant l’art, ja que no coneix ni concep la seua vida sense ell.

Des de la seua infància no comprén una altra manera d’expressar-se i compartir la seua visió del curs vital que no siga l’art. Un curs en el qual es creix, es riu, se somia i es plora, perquè no tot en la vida és un camí de roses, sempre hi ha ensopegades, enveges, errors i sorpreses inesperades, bones i dolentes. Per a això, es requereix el consol, l’amor o la bellesa que trobem en la poesia que emana de cadascuna de les seues peces.

Més informació en els següents enllaços:

*Entrevista a Rossana Zaera d’Irene Gras Cruz en febrer de 2014.

*Ressenyes sobre exposicions de Rossana Zaera a la ciutat de Castelló.

*Vídeos de l’obra de Rossana Zaera.