dones creadores castelló

Rossana Zaera (Castelló de la Plana, 1959)

+ Qui és Rossana Zaera?

Qui sóc? on estic? són preguntes que em faig contínuament. Sóc un ésser sempre a la recerca,és a dir, sóc el resultat de totes les interrelacions que he tingut al llarg de la meua vida. Primer amb ma mare i amb mon pare, amb la meua germana i el meu germà, amb la meua àvia, amb totes les persones que formaven part de la meua família (amb llaços i sense llaços de sang), com la meua adorada mestra de primària i les meues dues primeres amigues, amb els metges, amb els meus professors i companys de la universitat, amb el meu primer amor i amb l’últim, amb el meu fill… També amb els llibres, amb la natura i la seua aclaparadora de bellesa, amb els viatges reals i imaginaris… Sóc una dona feta i teixida amb eixa trama de fils invisibles que ho uneixen tot. A vegades, encara em sent com aquella xiqueta que es pregunta què serà quan siga major.

+ Què creus que et definiria com a artista?

Diria que apassionada, creativa, sincera i perseverant.

+T’ha influït la qüestió de gènere a l’hora de concebre i desenvolupar el teu treball/projecte?

Indubtablement està implícita en les meues obres, però no ha sigut d’una manera premeditada. És veritat que aquesta qüestió és més visible en alguns treballs, com per exemple en la sèrie “Memoria- me moría”, una col·lecció de mocadors brodats per dones de tres generacions, la meua àvia, ma mare i jo, superposant la nostra memòria com un palimpsest; o la “Novia de tiempo”, retrat d’una dona que continua esperant encara que per a ella ja ha passat la vida; o la sèrie de “Burkas”, fotografies i objectes que declaren que no és necessari pertànyer a un religió determinada, a una cultura o classe social, per a portar burca; o “Deshacer la trenza”, projecte en el qual em trobe treballant, una reflexió sobre el sotmetiment de moltes joves i xiquetes que va sorgir d’un viatge i una lectura.

+ Hi ha alguna artista en general que t’haja influenciat en la teua carrera? Hi ha alguna artista de Castelló entre elles?

Com a creadora que ve del món de la filosofia, vaig arribar tard a l’obra de molts i moltes artistes. Quan tots tornaven, jo arribava. No sé si es prodria considerar una influència, encara que sense dubte ho és, però més aviat va ser una autorització, un permís. Quan, per la mateixa època, vaig conéixer l’obra d’Anna Mendieta i Louise Bourgeois, vaig experimentar un profund i meravellós alliberament. Vaig sentir que elles m’estaven donant permís per a expressar-me lliure i creativament, per a contar el que volguera sense auto-prohibicions, per a viure la vida que jo volia viure des de l’art.

També he experimentat eixa sensació de goig en moltes ocasions en veure obres d’artistes de Castelló a les que admire. Per exemple, Mar Arza, Lucía Moya, Marta Negre, Laura Avinent, Rosa Fuentes, Amparo Dols, Claudia de Vilafamés…per anomenar-te algunes.

Per a ser sincera he de dir que tot pot influir-me a l’hora de crear… L’experiència quotidiana, una conversa, una pel·lícula, una fotografia oblidada que acabe trobant dins d’un llibre, una carta inesperada, un aparador al carrer. Darrere de cada detall pot estar esperant-me eixe “eureka!”.

+ Què destacaries de la teua obra? Què creus que la caracteritza?

Crec que és sincera. Busque sempre la millor manera d’expressar allò que vull contar. Unes vegades em serveixen unes llavors d’auró/acer o uns rodets de fil, unes altres necessite de la pintura o del filferro, i en moltes ocasions he necessitat de la poesia. Em deixe guiar per la necessitat, per la intuïció. Mai pense si el que faig està dins dels cànons vigents o del que marca el mercat de l’art. Quan vaig començar aquest apassionant viatge em vaig adonar que començava a caminar per una senda abrupta i difícil, així que no he tingut temps per a pensar en una altra cosa que no siga seguir avant.

+ Si analitzem la gran majoria de la temàtica de la teua obra, ens adonem que està molt relacionada amb experiències personals, no és així? Diries que és autobiogràfica?

Sí, realment aquest ha sigut el meu fil conductor, encara que crec que tot és autobiogràfic. Aquest espai és immensament ampli, en ell caben des de la felicitat que em proporcionen les flors, fins a la profunda tristesa que em va causar la mort del meu pare, allò autobiogràfic és un espai infinit. Tots partim de la nostra experiència i vivència existencial, i la infantesa és una font inesgotable de creativitat. Recorde ara el que va escriure Rilke en les seues Cartes a un jove poeta: “I encara que vosté estiguera en una presó les parets de la qual no deixaren arribar fins als seus sentits cap dels rumors del món, no li quedaria sempre la seua infància, aquella riquesa preciosa, imperial, aquella arca dels records? Procure fer emergir les afonades sensacions d’aquell vast passat…” Em sembla meravellós. La relació amb el dolor o la malaltia, sempre ha estat present al llarg de la meua vida, i l’art ha sigut la meua resposta. La intimitat, el pertanyent a l’àmbit privat, sempre ha sigut silenciat, i jo el reivindique com a espai de resistència.

+ Si parlem de Castelló i la seua relació amb l’art i els seus artistes… Quina opinió et mereix? Diries que les dones artistes han comptat o tenen la mateixa visibilitat i oportunitats? Creus que el projecte “dones creadores” és necessari a Castelló?

No sols és necessari, sinó fonamental, perquè, malgrat els passos recorreguts, queda moltíssim per fer. És un projecte fantàstic per a donar veu i visibilitzar el talent de moltes dones artistes que van ser oblidades sense ser reconegudes. La història està plena d’elles.

Exit mobile version