Site icon dones creadores castelló

Ester Pegueroles (La Pobla Tornesa, 1970)

+ Qui és Ester Pegueroles?

Sóc una espectadora i consumidora d’art. Encara que després com creadora sí que utilitze l’art per a narrar. Sempre he tingut la necessitat de contar coses i gràcies a l’art puc narrar-les mitjançant la fotografia.

+ Què creus que et definiria com a artista?

La meua obra podria definir-se com a documental, íntima, que no personal, discursiva, i també política i poètica.

+ Per què fotografia? Què t’ha portat a expressar-te mitjançant la fotografia?

El meu germà se’n va anar a fer la mili a les illes Canàries i li vaig demanar que em portara una càmera. Va tornar amb una càmera Zenit i des d’aleshores sempre he sentit una vinculació especial amb la fotografia.

Sempre m’havia atret la fotografia i encara que la meua vida professional s’ha desenvolupat paral·lelament, fa uns anys vaig decidir estudiar un màster de fotografia a Barcelona durant dos anys. Al mateix temps, vaig estar formant-me en diversos cursos sobre fotografia. Però, fins que no vaig fer el màster de fotografia de la Universitat Politècnica de València no vaig apropar-me i identificar-me amb el món de la fotografia que m’agrada i que ara mateixa estic treballant.

Així mateix, també sóc conscient que utilitze la fotografia a falta d’altres eines i coneixements, ja que si sóc sincera m’agradaria aprendre a dibuixar i a fer altres moltes altres coses…

+ Si analitzem la gran majoria de la temàtica de la teua obra, ens adonem que està molt relacionada amb la investigació i el treball de camp, és així?

La meua temàtica versa, principalment, sobre la documentació i investigació, és a dir, és de caràcter documental.

El meu procés creatiu és més lent, és a dir, sóc lenta a l’hora d’executar i produir l’obra a causa de tot el procés de documentació previ. Primer he de tindre molt clara la idea, recopilar i contrastar tota la informació i després resoldre de la millor forma possible el que vull fer i dir per a arribar transmetre al públic l’essència del projecte. Resumint, em documente i m’informe recopilant i arxivant tota informació possible. D’altra banda, poques vegades em denomine a mi mateixa fotògrafa, ja que respecte massa la fotografia. No obstant això, per a mi és un mitjà per a transmetre i comunicar-me.

+T’ha influït la qüestió de gènere a l’hora de concebre i desenvolupar el teu treball/projecte?

En un principi no, però també és veritat que la mateixa condició de dona sí que ha influenciat la meua obra. Encara que la meua temàtica no faça una referència directa a la denúncia o reivindicació de gènere, sí que podem dir que la manera de treballar i tractar els temes en la meua obra són intrínsecament femenins, és a dir, no podem obviar que la meua mirada és la que és. De la mateixa manera que aborde i encare la temàtica que em preocupa i em condiciona com a dona. Per exemple, tinc una peça que es diu “Dones fora de la història” en la que parle amb l’última dona represaliada durant la guerra civil a la Pobla Tornesa. Una dona que va sofrir els abusos i la humiliació de tota la força de la repressió, a qui li van rapar els cabells… i, malauradament, com la gran majoria d’aquests successos el que ella conta no consta administrativament en cap document oficial. És com si mai haguera ocorregut. Tota la història al voltant d’aquestes dones ha sigut silenciada, com si mai haguera existit. Entra en la història en minúscula, i només es pot recuperar de forma oral. En la peça “El que cap” de l’exposició col·lectiva “Una habitació pròpia” sobre l’obra de Virgina Woolf de principis dels anys 20, vaig relacionar la necessitat de tindre una habitació pròpia amb les dones de la meua família. Una llibertat que en la seua situació cabia dins d’una caixa roja, on guardaven les seues labors: teles, botons, retalls… Un moment per a elles, en el que les dones es feien el seu aixovar, cosint i confeccionant puntilles i filigranes. Somnis de llibertat i moments compartits de labors, típics de la llar, que caben dins d’una caixa de costura.

Així doncs, encara que no treballe directament la qüestió de gènere sí que ho faig indirectament, ja que em preocupen una sèrie de coses que ens concerneixen com a dones, amb una mirada que afrontem originant unes perspectives diferents.

Fins i tot en la meua obra “KM 0”, en la que era l’única dona involucrada en el projecte, vaig treballar i abordar la meua investigació, segurament, d’una manera totalment diferent de la que hauria aportat un home.

+ Hi ha alguna artista en general que t’haja influenciat en la teua carrera?

La veritat és que he aprés de fotògrafes històriques com Dorotea Lange, Diane Arbus o Gerda Taro que m’han ajudat a desenvolupar i a conéixer-me com artista gràcies a l’estudi tant de la seua obra com de la seua vida. Per tant, ara que ho reflexione sí que n’hi ha una qüestió de gènere implícita en la meua obra. Estudiar a totes aquestes dones i llegir la seua biografia m’ha ajudat a comprendre’m millor i alliberar-me a l’hora de treballar.

De la mateixa manera que Cindy Sherman, Tacita Dean o Sophie Call m’han fet comprendre que la fotografia és alguna cosa més, que no és una un concepte tancat sinó que progressa i creix alliberant-se mentre conviu amb tècniques i materials diversos. Dones, que sense dubte, m’han introduït la contemporaneïtat i el concepte de diversitat i multidisciplinarietat.

+ Hi ha entre elles alguna artista de Castelló?

És clar que conec i m’han influenciat artistes de Castelló. Pilar Dolz, per a mi és un gran referent al voltant de la qual han arrelat altres artistes, que ella mateixa ha fomentat. Particularment li estic molt agraïda pel seu suport perquè ha cregut en mi com artista i ha compartit i obert el seu espai amb mi. La veritat és que és una llàstima que la seua vessant artística no tinga tanta visibilitat i que no se li reconega tant la seua tasca d’artista com la de galerista. A més a més, hem sent molt afortunada de tindre companyes a les quals considere amigues com les artistes castellonenques Pilar Beltrán i Mar Arza.

+ Creus que les dones ho han tingut més difícil al llarg de la seua trajectòria artística? Han tingut les mateixes oportunitats?

Sí, em consta com algunes generacions d’artistes dones, malauradament, s’han perdut pel fet que moltes han hagut d’abandonar la seua pròpia carrera per donar suport a la del seu company, així com anteposar les necessitats de la seua família a les seues. Es podria dir que el problema de les dones artistes és que desapareixen per èpoques a causa dels compromisos familiars i laborals. No sempre existeix la possibilitat de conciliar-ho tot.

+ Diries que són necessaris projectes com aquest de “Dones creadores a Castelló”?

Jo diria que sí, a més a més, espere conéixer a artistes de Castelló que desconec. És més, crec que seria molt positiu poder treballar conjuntament amb altres dones del territori, a més d’enriquidor, encara que siguem de generacions diverses. Tindre una sèrie de connexions i crear un teixit entre totes és igual d’important com necessari. Així es nodriria i creixeria el món artístic de Castelló.

+ Si parlem de Castelló i la seua relació amb l’art i les seues artistes… Quina opinió et mereix?

Es troba a faltar un espai cultural on poder trobar-se i generar sinergies entre tots i totes les artistes del territori. Seria molt interessant fomentar i construir un lloc on experimentar i xarrar, on pogueren convergir les generacions d’artistes tant del present com del futur.

Exit mobile version